"ALTO AL FOC" editorial del 25 de març

Euskal Herria és una terra fascinant. Quan viatges en tren, no calen cartells indicatius, les muntanyes i la verdor d’aquelles terres t’adverteixen que has entrat al País Basc. Fins i tot l’aire que es respira és diferent, com més fresc; segur que els arbres característics d’Euskadi hi tenen molt a veure. Una vegetació i un paisatge que ha marcat l’actitud i la visió de món que tenen els habitants d’aquelles contrades.
Em declaro un enamorat de Guipúscoa i Lapurdi, aquesta última província al país basc francès. Segur que el fort onatge del mar cantàbric picant contra els alts penyasegats, és un altre element de la natura que ha marcat els habitants d’aquelles contrades i els ha definit com a bascos.
Si encara no tenen plans per aquesta setmana santa, els recomano, ja, immediatament, que passegin a la vora del riu Urumea, que parteix la ciutat de Donostia en dos. Acabaran desenvocant, tal i com fa l’aigua del riu, al mar. Llavors segueixin la platja de la Concha. Ja els dic que és un plaer immens. Però no només passegin; observin i parlin amb els habitants de Donostia. Descobriran una gent amable, oberta, que els agrada fer-se amb altres persones. Bé, un ambient i un panorama completament diferent de tal i com es pinta des de fora del País Basc. La gent viu amb molta normalitat el dia a dia.
Recordo com en la Semana Grande de Donostia amb més companys de viatge ens vàrem submergir entre la multitudinària moguda que s’organitza a les tavernes de la Parte Vieja. Riuades immenses de persones pels carrers de la part antiga de la ciutat. De sobte, alguns companys s’escandalitzen perquè veuen en tamany gegant al mig del carrer, el símbol d’ETA, la serp que abraça la destral. No entenien que els habitants d’Euskadi viuen amb normalitat aquest conflicte. I aquest últim comentari, ho faig, evidentment entre moltes cometes. Però és cert, que la lluita armada que porta quatre dècades marcant la política basca, s’ha introduït en la rutina, i el dia a dia de la societat d’aquest país.
L’amenaça no és un patrimoni exclusiu del País Basc, sinó diria que de tot arreu. Els periodistes i persones implicades, encara que sigui en una realitat local, com és la berguedana, també hem rebut pressions, coaccions, i fins i tot amenaces. Però està clar, amb la certesa de què no hi haurà un final tràgic com sí passa a Euskadi. I tot això es viu amb certa normalitat.
El conflicte basc ha deixat més de vuitcentes víctimes mortals en mans del terrorisme d’ETA. Però des del sector independentista basc també hi ha víctimes. Recordem la lluita bruta contra ETA, on des de certes branques de l’estat espanyol es va promoure també un tipus de terrorisme. També és cert que la política espanyola ha utilitzat la Justícia perquè els presos de la banda tinguin un règim penitenciari més dur. En definitiva massa gent patint per part dels dos bàndols. I aquest sentiment de frustració potser fa que la simpatia de la gent de Guipúscoa i Lapurdi (els dos llocs per mi predilectes d’Euskal Herria) no sigui completa.
Des d’un mitjà de comunicació que té vocació de servei públic, diria que no queda res més que creure en la paraula i el diàleg. Potser les dues parts del conflicte estan condemnades a no entendre’s, però les paraules han de silenciar els trets, les bombes i el patiment.