Judith Jordana: “Gràcies al ballet vaig superar una anorèxia nerviosa”

Quan tenia tres anys era hiperactiva i el metge va recomanar als pares de la Judith que l’apuntessin a alguna activitat relacionada amb la música. Així va ser com aquesta noia de Montmajor va entrar en contacte amb el món de la dansa, un esport que per a la Judith va acabar esdevenint una passió.

–El ballet és molt sacrificat si t’ho prens seriosament?
–Sí. M’he anat examinant per la Royal Academy of Dancing de Londres. Ara estic a la fase Intermediate, i això és un camí de molts anys. Són moltes hores d’entrenament diari. Tot aquest esforç perquè probablement acabis sent professora de ballet, ja que poques persones triomfen. A més, als 30 anys els cos no aguanta sis hores de ballet.
–Sent de Montmajor, segur que aqueta vida encara és més sacrificada.
–Sí, perquè hi ha una mancança absoluta de transport públic i les classes les faig a Manresa des dels 8 anys. He tingut sort que els meus pares m’han ajudat molt.
–Què sent quan balla?
–Desapareixen els problemes i floto. Si no pogués ballar em moriria. Fins i tot el ballet em va ajudar a superar una anorèxia nerviosa.
–Va superar una anorèxia nerviosa gràcies al ballet?
–Sí. Arrel de la malaltia vaig deixar la dansa a final de curs. Però em vaig dir a mi mateixa que a l’octubre m’havia de tornar a posar les sabates de ballet, i així va ser. Físicament estava demacrada. Vaig estar inactiva quatre mesos i em vaig entrenar en un camp de preparació per tornar-hi. M’havia de recuperar, així que vaig deixar de prendre pastilles i el ballet va ser la teràpia idònia per posar-me bé. Els metges encara estan bocabadats de la meva recuperació.