Ja fa 30 anys que Franco descansa al 'Valle de los caídos'

En Raül Flores cada dues setmanes escriu una carta. El dissabte 19 de novembre li va escriure una al dictador Francisco Franco, trenta anys després de la seva mort.

No sé com saludar-te. Ni tan sols sé si ho vull fer perquè, tot i no ser coetanis, no m’han parlat massa bé de tu. Demà, diumenge, farà 30 anys que et vas morir, o com a mínim farà tres dècades que es va fer pública la teva mort. Ja t’he dit que jo tot això no ho he viscut. Jo vaig néixer deu anys després que morissis; sóc de la generació que, per sort, ha viscut sempre en democràcia i en llibertat, o sigui, en tot allò que tu ens impedies. Jo he pogut estudiar i parlar lliurement en la meva llengua materna, el català, aquella que vas intentar abolir, però que l’estima de tota una comunitat ho va impedir. Jo he anat sempre a l’escola pública, però, això sí, sense estudiar religió catòlica, moral i les bases del Movimiento, que tu obligaves. Jo em podré casar pel civil, si vull, i em podré divorciar mesos després si ho crec necessari. Jo puc viatjar lliurement per Europa, perquè ja no som un estat marginal i totalitari, com el que tu i els teus ens vau imposar. Jo puc sindicar-me, puc votar lliurement i a qui em doni la gana. Jo, com tots els de la meva generació, no sabem què és el viure sense llibertat. Per cert, t’explico què és la llibertat, perquè és un d’aquells valors que et vas carregar al moment d’acabar la Guerra Civil. La llibertat és la marxa amb la pròpia consciència, és el moure’ns sense intentar retallar el terrenys dels altres. La llibertat és viure amb ales, podent estimar a qui vulguis, podent estimar a qui vulguis, podent formar-te, tu mateix, la teva pròpia ideologia i els teus propis valors.
Et deia que sóc d’una generació que sempre hem conviscut amb això. Que són valors tant nostres, tan profunds i diaris que no entenem què és no tenir-los. O potser pitjor, que la distància temporal ha relegat tant la teva malícia, que hem oblidat com has obstruït les generacions que a mi, com a molts joves d’aquest país, m’han precedit.
Vas morir i el país va caminar de mica en mica, amb diàleg, consens, renúncies d’uns i altres, cap al què som, un estat de dret. Però els teus són molts encara. I a vegades sembla que la transició no hagi marxat del tot. Ara, trenta anys després de perdre’t de vista, ja ens quedes molt lluny. Que ningú oblidi que tu vas ser un dels sublevats el 1936, un dels que va afusellar a milers d’innocents, entre els més emblemàtics: Lluís Companys, Salvador Puigantich o Carles Rahola. Que ningú oblidi que no només eres un soroll que vèiem al NODO o que permeties la bona vida que ara ens mostren en sèries tan horriblement dolces com Cuéntame. Tu vas encapçalar aquells que van acabar amb la llibertat dels nostres pares i dels nostres avis. Tu vas ser el que va impedir que aquest estat on vivim fos igual d’europeu que els altres, igual de respectable que els altres. Tu vas ser el que va intentar aliar-se amb Hitler, abans de la Segona Guerra Mundial. Tu vas ser un monstre!
En aquests trenta anys, del 1975 fins ara, hem aconseguit milers de coses. En gran part, gràcies a la constància i a la valentia dels que s’atrevien a desafiar-te. Aquells que militaven en partits democràtics, tot i que intentaves impedir qualsevol afiliació que fugís dels valors que tu imposaves. En aquests trenta anys, deia, hem aconseguit mitjans de comunicació plurals que ajuden permeten conèixer als ciutadans la gestió de qui ens governa; en trenta anys som nosaltres, els ciutadans de peu, el què escollim qui gestiona els nostres recursos. Ara, sense tu, podem parlar català, podem tenir la confessió religiosa que volem, com si no en tenim cap. No hi ha problema. Potser la democràcia, la transició, no ens ha portat la felicitat absoluta. Però com a mínim, sí que ens permet aconseguir-la pel nostre compte, per la nostra voluntat. Sense dependre de les decisions d’algú que s’imposa per damunt de la resta, com tu vas fer.
Jo no t’he sobreviscut, però no tinc cap dubte, cap, que sense tu, sense tu, es viu molt millor...
Orgullós de no haver-te conegut, t’escriu Raül Flores.