30 ANYS DE LA TRAGÈDIA DE FÍGOLS (editorial del programa 5/11/05)

Normalment parlem de l’època de la mina i el tèxtil com si hagués sigut l’època d’or del Berguedà. Però aquesta és una imatge que tenim actualment, i en part és falsa. És humà pensar que hi hagut altres èpoques millors a la vida, encara que això no sigui cert. Durant els més de cent anys del desenvolupament industrial del tèxtil i del carbó a la comarca hi va haver moments difícils, molt difícils. La situació dels treballadors era injusta i va costar anys i panys aconseguir millores en el món laboral. Encara avui, la situació dels treballadors dels pocs reductes industrials que queden, és injusta.
El dijous 3 d'octubre va fer trenta anys del tràgic accident a la mina de Fígols, on van morir més de trenta persones. És l’accident més greu que ha patit la mineria a l’estat espanyol. Més enllà de l’aspecte anecdòtic, aquell accident sense voler es va convertir en un abans i un després. Més de trenta persones van morir, massa gent per una comarca tant petita. Moltíssimes persones tenien un amic o un parent entre les víctimes.
Els nostres avis, o fins i tot els pares ens expliquen la difícil vida del miner. Sotmès a perills constants, quan amb la pica i la gorra de protecció s’endinsaven pel forat a metres i metres de profunditat sota terra. L’accident de Fígols va posar en evidència els riscos i les mancances de les mines. Més de trenta famílies perdien un ésser estimat. Centenars de companys perdien algun amic.
Després d’aquell desgraciat accident res va tornar a ser igual. Els fets van ser massa greus, diversos càrrecs importants de l’empresa de la mina van haver de dimitir. Però el que ens va quedar a la comarca va ser desolació i tristesa, tanta, que fins i tot trenta anys després ens fem ressò del què va succeir. Creiem que és la nostra obligació recordar els fets perquè tres dècades, des d’una perspectiva històrica, és un temps curt, i moltes persones segur que recorden aquell miner que coneixien i que va desaparèixer aquell dia.
Però res va tornar a ser igual, no només pel sentiment de frustració que va deixar entre els berguedans, sinó perquè a partir de llavors ja hi va haver el declivi de la indústria al Berguedà. L’any 1973 va esclatar l’anomenada crisi del petroli, i l’economia mundial va patir un sotragada que només es va poder recuperar a partir d’una reestructuració del sistema econòmic. La indústria va començar marcar el seu final, i havia de venir una altra economia basada més aviat en els serveis i la mundialització. Les conseqüències d’aquesta crisi mundial es van començar a notar més o menys quan hi va haver l’accident. Així doncs, aquells més de trenta miners que encara avui tenen un nom i un cognom per molta gent, es van convertir sense voler en les persones que van posar punt i final a l’època daurada de la comarca.