L'escriptor berguedà Ramon Vinyes, un dels protagonistes de l'exposició "Literatures de l'exili"

Aquest mes la Núria ens ha tornat a suggerir propostes culturals. Entre elles l'exposició Literatures de l'exili que es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

FITXA
Títol: Literatures de l’exili
Dates: 5 d’octubre-29 de gener
Lloc: CCCB (carrer Montalegre,5). Barri Raval.
Preu: Gratuït amb el carnet de les biblioteques de la Diputació de Barcelona (als matins); amb descompte als estudiants.

Què hi podem veure: L’exposició recrea l’exili que van patir les personalitats literàries de Catalunya en finalitzar la guerra civil. Intel•lectuals com Mercè Rodoreda, Xavier Benguerel, Antoni Rovira i Virgili, el berguedà Ramon Vinyes i Cluet i molts altres apareixen a l’exposició. Podem seguir les seves històries a partir d’expedients, cartes, carnets d’identitat i de refugiats i postals. No hi falten tampoc les obres literàries sobre l’exili que tots ells van escriure. Hi ha doncs molt material, tan imprès com també audiovisual.

La mostra comença amb l’exili dels escriptors a França. Allà alguns intel•lectuals van ingressar en camps de concentració, com el d’Argelers. L’exposició dedica un mosaic de fotografies a aquests camps. Més endavant es van organitzar grups d’intel•lectuals, que van viure en castells francesos i altres llocs. Tot i poder-se agrupar i tenir un lloc per viure la situació de penúria que patien era molt gran. L’ocupació nazi de França durant la segona guerra mundial va fer que molts escriptors catalans creuessin el mar i s’establissin a Amèrica del Sud. L’exposició recull el testimoni d’alguns d’aquests intel•lectuals, com Xavier Benguerel o Ramon Vinyes, personatge berguedà que es va traslladar a Colòmbia. La mostra no es deixa cap recorregut de l’exili i parla també d’aquells escriptors que van ser presos al camp de concentració de Mauthausen.

El més curiós de l’exposició:
- Entre el material inèdit hi ha una carta que Pompeu Fabra escriu a Ferran Cuito l’any 1944. Fabra demana a Cuito si té mig quilo de sucre. La intenció de Fabra era intercanviar-lo per unes quantes patates.
- Uns dibuixos que mostren la vida en un camp de concentració de França. Les il•lustracions transmeten tota la duresa del lloc i del moment.
- Una carta d’un escriptor català pres a Mauthausen en què ensenya a la família, a través d’un dibuix, la vestimenta que portaven els presos.

A qui agradarà: als amants de la història i la literatura, però també a aquells que vulguin conèixer el passat d’una manera molt amena i fins i tot sorprenent.

30 ANYS DE LA TRAGÈDIA DE FÍGOLS (editorial del programa 5/11/05)

Normalment parlem de l’època de la mina i el tèxtil com si hagués sigut l’època d’or del Berguedà. Però aquesta és una imatge que tenim actualment, i en part és falsa. És humà pensar que hi hagut altres èpoques millors a la vida, encara que això no sigui cert. Durant els més de cent anys del desenvolupament industrial del tèxtil i del carbó a la comarca hi va haver moments difícils, molt difícils. La situació dels treballadors era injusta i va costar anys i panys aconseguir millores en el món laboral. Encara avui, la situació dels treballadors dels pocs reductes industrials que queden, és injusta.
El dijous 3 d'octubre va fer trenta anys del tràgic accident a la mina de Fígols, on van morir més de trenta persones. És l’accident més greu que ha patit la mineria a l’estat espanyol. Més enllà de l’aspecte anecdòtic, aquell accident sense voler es va convertir en un abans i un després. Més de trenta persones van morir, massa gent per una comarca tant petita. Moltíssimes persones tenien un amic o un parent entre les víctimes.
Els nostres avis, o fins i tot els pares ens expliquen la difícil vida del miner. Sotmès a perills constants, quan amb la pica i la gorra de protecció s’endinsaven pel forat a metres i metres de profunditat sota terra. L’accident de Fígols va posar en evidència els riscos i les mancances de les mines. Més de trenta famílies perdien un ésser estimat. Centenars de companys perdien algun amic.
Després d’aquell desgraciat accident res va tornar a ser igual. Els fets van ser massa greus, diversos càrrecs importants de l’empresa de la mina van haver de dimitir. Però el que ens va quedar a la comarca va ser desolació i tristesa, tanta, que fins i tot trenta anys després ens fem ressò del què va succeir. Creiem que és la nostra obligació recordar els fets perquè tres dècades, des d’una perspectiva històrica, és un temps curt, i moltes persones segur que recorden aquell miner que coneixien i que va desaparèixer aquell dia.
Però res va tornar a ser igual, no només pel sentiment de frustració que va deixar entre els berguedans, sinó perquè a partir de llavors ja hi va haver el declivi de la indústria al Berguedà. L’any 1973 va esclatar l’anomenada crisi del petroli, i l’economia mundial va patir un sotragada que només es va poder recuperar a partir d’una reestructuració del sistema econòmic. La indústria va començar marcar el seu final, i havia de venir una altra economia basada més aviat en els serveis i la mundialització. Les conseqüències d’aquesta crisi mundial es van començar a notar més o menys quan hi va haver l’accident. Així doncs, aquells més de trenta miners que encara avui tenen un nom i un cognom per molta gent, es van convertir sense voler en les persones que van posar punt i final a l’època daurada de la comarca.